Pocs temes històrics com les presons de la Inquisició espanyola —institució a la qual Voltaire es referia com le monstre— projecten sobre nosaltres unes imatges tan definides. És real la idea que en tenim? Malgrat l’interés que puguen suscitar, han estat poc estudiades: a penes n’hi ha monografies històriques i ocupen un lloc marginal en les obres generals. En aquest llibre, en un exercici de microhistòria, veurem en una llarga durada, des del segle xv fins a ben entrat el xix, el tribunal de la Inquisició i la societat valenciana a través de les presons: com són, qui les habita, què hi ocorre i, sobretot, quina finalitat té tota aquesta maquinària. Es tracta d’un relat sobre l’edifici mateix, un palau que, al llarg de tot el segle xvi, està en un procés continu de reforma i després coneix una llarga decadència. La detenció, els interrogatoris i la tortura conformen una fàbrica d’obtenció de la veritat mitjançant tècniques elaborades combinades amb violències inhumanes. En contrast amb l’organització moderna del Sant Ofici, el seu personal és corrupte i ineficaç; això, sumat a l’estat de les presons, suposa pèssimes condicions de vida dels captius —tot i que no tant com en altres presons de l’època—, malalties i morts, i, malgrat les aparences, permet la comunicació entre els presoners i amb l’exterior, i també evasions. És una reflexió sobre el fanatisme, la crueltat i el càstig, el poder i la repressió, i la presó. |